Procés narratiu

 El padrí

Cada matí, després d’obrir els ulls, sempre a las deu del matí, s’asseia al llit tocant el terra amb peus nus, estirant el braços en totes les direccions possibles i movent el cos i girant el cap, aixecant-se.

La petita era l’encarregada d’obrir pas a la llum del nou dia.

_Tiet ja és hora.

Anunciava la Marina mentres deixava a la tauleta de nit les pastilles i un got d’aigua.

_Gracies, bonica. Quina hora és?

Encara que ho sabés.

Ell vivia amb els familiars sense sortir mai de la seva habitació. Era la petita qui es feia càrrec, durant el dia d’atendre les seves necessitats.

Havien habilitat la millor habitació de la casa. On tenia tot el que li calia.

La Marina havia deixat a taula una safata amb el que sempre prenia al de matí. Un cafè amb llet i dos llesques de pà torrat amb mantega. Una poma i una taronja. 

_Tiet, vols alguna cosa més.

_No, gràcies. No necessito res més. I ara, marxa que tinc feina.

La feina era escriure. Cada dia, després de fer les rutines matinals i mirar des de la finestra orientada a un hotitzó llunyà.

Encara que el Llorenç era el seu padrí, ella li deia tiet perquè així ho sentia dir a la resta.

Només, quan algú de fora li preguntaven per l’home, ella responia dient que el seu padrí estava fort i content. A casa li havien dit que la gent volia tafanejar, i que sempre calia tallar la conversa, donant respostes com aquella. Dir només bé no portaria en lloc.

Ell romandria fent anotacions a un petit ordinador, dels d’abans.

Ella no deia mai res del que el seu tiet feia tots els dies.

Els dies d’escola, el dinar ho portava la germana gran, que ja tenia fills i marit, però al Llorenç li agradava veure els ulls blaus de la Marina i rondinava sempre.

La Marina

Aquella menuda li tenia el cor robat.

Era com la dona que sempre havia estimat. La mare del pare de la nena, amb els mateixos ulls blaus, que sempre li feien tornar a un temps on no va saber dir els seus sentiments.

El padrí Llorenç era el segón. Els matrimonis eren concertats.

Quan la Marina, àvia de la petita, va arribar, ja estava tancat el compromís amb el seu germà.

Va ser un cop al cor. Quan la va mirar per primer cop.

Aquella dona li va arribar on cap altre mai podria arribar.

Ella, si ho sàvia, ho va amagar.

Sempre ho va tractar com un germà.

En aquell temps els sentiments no es solien manifestar.

El germà gran, l’hereu, havia de casar i tenir fills.

Només van tenir un.

Ningú sàvia perquè.

I d’aquell va néixer la petita, quan la germana gran ja estava compromesa amb qui després d’uns mesos es va casar.

La Núria era la pubilla. 

Com que el padrí va romandre solter, vivia a la casa familiar.

Va respectar i guardat silenci, però ho volia deixar escrit.

Com que ningú tocava res que fos seu, com ara l’ordinador, es sentia segur.

Quan la Marina va marxar, el primer que va fer va ser obrir aquell programa on anava escrivint. 

Ells escrits eren cartes adreçades a la petita.

A ella li confessava tot el que havia amagat.

Era gran, i temia no tenir temps per concloure tot el que li volia explicar.

Havia fet arribar a un notari les últimes voluntats. Feia a la petita hereva universal. La clau d’accés als seus arxius també.

https://escritsnarratius.blogspot.com

Marina

Miquel havia mort molt jove. La seva dona va seguir a la casa tenint cura del seu únic fil, nascut del matrimoni.

Encara que era jove, no va voler concertat altre casament.

El seu cunyat va seguir vivint a can Penya. Res no va canviar. Ell es va fer càrrec dels compromisos i obligacions que calien al clan familiar.

Al rebedor hi havia una foto de quan en Miquel i la Marina es van casar. 

Eren temps de pocs testimonis visuals, no com ara, que tot es vol fotografiar.

Un altre era de quan el pare de la petita era a la panxa de la iaia. A aquella foto hi eren tots. El padrí tenia una mirada impenetrable. Qué podia estar pensant?

Pot ser que si el seu germà no fos aquella dona seria qui tindria al seu costat.

Segurament, perquè quan l’avi de la Marina va agafar aquelles febres, pocs dies després d’aquell moment especial l’Ignaci va pensar que era un mal vingut dels seus desitjos foscos. 

En aquells temps no savien tant com avui, de malalties i remeis.

Hi havia recursos casolans. 

Com que va anar de mal a pitxor, el padrí va anar assolint responsabilitats.

La seva cunyada li va confiar tot el que el seu marit havia portat.

Hi havia terres portades per pagesos. Era un sistema de lloguer de la terra en que havien de pagar amb un percentatge del que recollien.

Passat temps es van desfer, venent les terres als que les portaven des de temps.

La família vivia a ciutat. I tenien el mas, a terres tarragonines. On anaven quan el temps els ho permetia. Sobre tot a les vacances de la petita.

Quan eren a ciutat, el padrí no sortia del mas. No volia. 

Marina

Com es pot estimar una dona, sabent que ets diferent.

Ningú podria sospitar.

Ho vaig amagar.

No em calien mitges ni sostenidors, ni vestits de dona, per trobar-me al mirall.

Vaig gaudir de la Marina, i ara de la petita.

Es diu d’aquest estimar que és platònic.

Pot ser.

Jo li dic respectar el que sent qui estimes.

Ella em va donar el lloc d’un germà.

Hi ha formes de plaer que es podem sublimar.

Va haver un temps dur.

Quan de cop em vaig enamorar.

Abans sentia pesigolles al meu cos, veien aquells homes de camp, amb la pel cremade als braços i la cara, amb marques al cos, de haver fet la seva feina amb samarreta o camises.

Alguna vegada havia rebut les seves mirades, sentint-me despullat i amb el meu penis endurit, volent amagar-ho.

No seria correcte dir que no tenia sexe amb alguns d’aquest homes. Ho tenia, però mai em vaig enamorar.

L’enamorament només va ser per la Marina.

Quan ella va arribar a la casa, les nostres mirades es van trobar.

Avui dia, hi ha persones que com jo tenen una pulsió femenina. I que diuen que són bisexuals.

Però jo mai he volgut fer sexe amb ella. Ha estat una admiració planera.

Quan la vàrem perdre el meu cos es va trencar.

Marina

Estimada. Encara que tu no ho saps.

Pot ser vas veure la meva ànima. Pot ser el desig amagat mai ho vas ensumar.

Sabies que era diferent. Quan no erau a casa, trobant-me sense testimonis, entrava furtiu al teu temple perfumat. A sentir la teva presencia. 

Sóc el petit de set. Noies i nois. El primer, l’hereu, el teu home.

El vostre matrimoni va ser concertat. Ell tenia deu anys més que tu. Tu i jo quasi la mateixa edat. Jo més jove. Tu massa per haver-te de casar. Però eren temps de manca de drets.

Tu com a dona podies escollir poc. Jo era l’últim. 

Hagués pogut marxar a fer les Amèriques. No vaig gosar.

No amb tu a la casa.

Quan el teu perfil va canviar. Et vaig sentir part. Ja tenies sang de la nostra sang. Em sentia estimat. Com un germà. No esperava més. No et volia tocar.

El meu germà va morir aviat. No va morir. Ell vaig matar i vaig deixar l’escenari com un atac de bandolers.

No volia que les seves mans tornessin a embrutar la teva pell.

Ni ell ni ningú més.

Teníem l’hereu. 

Com ho vaig fer?

Senzillament vaig fer servir un disfras.

Ell no va saber qui havia al darrera.

Cap testimoni.

Eren temps en que als camins de terra podia passar.

Vaig amagar-ho tot a una cova llunyana. Ningú ho podria relacionar.

Jo era un jove que sortia als de matins cap a ciutat. Feia una vida planera de burguesia. Anava al casino i llegia diaris. No em relacionava gaire.

El meu aspecte afeminat allunyava ells altres.

Tornava abans es fes fosc. Recollit per un dels nostres treballadors, que conduïa el cotxe familiar.

Ell havia tingut sexe amb mi, però no esperava més. Estava casat i tenia fills. Havia respòs als meu instint. Fent-me sentir la empenta del mascle que jo esperava.

Quan amb la mirada li demanava no ho dubtava. Em feia sentir desitjat.

No podria dir estimat. Era un sentiment que mai em van demanar els meus amants.

Ells, com jo, no volien més.

Diràs que pot ser, avui dia voldria fer canvis. No ho creguis. 

Sempre he viscut sense desitjar-ho.

Ni dona, ni home.

Vaig idealitzat la única dona que em va estimar, encara que com a germà.

No creguis. No era únic. Sempre han hagut persones que no encaixen en aquesta dualitat.

A mi no em demanaven haver-me de casar.

Els homes que desitjava eren d’un altre estatus social. Eren homes que treballaven a l’entorn, i que no rebutjaven fer-me sentir desitjat.

Per a ells, no posava en cuestó la seva virilitat. Tenir relacions fora del matrimoni, amb dones era semblant. No s’arriscavan fent sexe sense el perill de deixar cua de fills naturals.

Crec que per això em volien trobar per satisfer un desig natural.

Et diré que no veig futur als avenços d’avui dia. Què guanyen aquells que com jo no son ni una cosa ni una altre?

Pot ser creuen que tenir pits i fer canvis a la seva fisonomia podem ser el que mai seran.

Ho respecto. Qui sóc jo per ficar-me?

No ho veig com un fet necessari.

És un desig que mai es farà realitat.

Si neix amb un cos. Cal aceptar.

Ben distint seria forçar cap a un u altre costat.

Els drets són l’important.

Ja veig que hi ha que desitja faldilles i maquillatges.

És un mercat socialitzat.

Marina

Em vaig convertir en el seu protector.

Els nostres pares volien que jo en cases amb la teva iaia. Quin sacrilegi.

Van pensar que si ella es tornes a casar amb algú altre, aquell podria acabar quedant-se el nostre patrimoni.

Alguns van oferir-se a la meva Marina.

Ella els va rebutjar.

Crec que va tenir en compte que jo no hagués aceptat i que no la volgués forçar a un matrimoni no desitjat.

En va donar el control de tot.

Va fer testament al meu favor.

No va caldre, perquè el teu pare es va emancipar i va rebutjar aquesta vida al territori.

Va fer carrera política, des que va anar a la universitat.

Ell deia que la terra és de qui la treballa.

Sort que no va arribar a ser amo.

Se’m seca la gola. Recordar certes coses és patir-les a l’hora.

Vaig conèixer la força dels homes en condicions molt dures.

De petit era com una nena. Quasi em van fer mal. Sort d’un dels treballadors de la casa, que va entrar on m’havien agafat.

No recordo amb detalls. Només la por i com ell em va recollir del terra despullat i se’m va portar als braços calmant els meus plors. Vaig tenir mal somnis durant un temps. Despertava plorant i havent mullat els llençols. Ningú em va recriminar.

Segurament aquell treballador els havia sentit a parlar.

Perquè ell mai s’acostava a on em van portar.

De jove no vaig tenir ningú que em pugues salvar.

Vaig ser forçat.

Durant un temps patitia dels dolors produïts per aquell grup de nois que em van arraconar. Van ser cinc. Quan me’ls trobava tremolava, però ho vaig amagar, avergonyit del que no era responsable, però em calia fer-me fort. Amb els anys tot això ha canviat. Ara es pot denunciar.

Quan van casar la Marina i el meu germà gran, encara patia pel que m’havia passat. Pot ser per això la teva iaia va ha estat tant important. Jo no deixava exposada la meva mirada. Creia que els meus ulls em podien delatar. Va ser ella que amb els seus em va acaronar.

Podries creure que amb aquella experiència no tindria el cos per rebre l’empenta d’un mascle, però no va ser així. 

He gaudit del sexe, encara que d’amagat.

El meu germà gran, va considerar que em calia conèixer el cos d’una dona, i em va portar a un lloc on hi havia tractes d’intimitat. Un prostíbul selecte. La dona que m’havia de iniciar es va adonar de que aquell no era el meu tarannà. Ella mateixa, sense dir res, va portar un noi perquè fos amb ell i no amb ella.

No li va dir res al meu germà. Ben bé que el coneixia.

Marina

El millor que et pot passar a la vida és no voler el que no està al teu abast.

Com ara que algú te estimi per sempre.

Això no era possible.

El teu pare era estimat per una mare, la teva àvia, que només tenia ulls per ell.

Van ser sentiments de odi en vers al petit que jo sentia part meva, perquè duia la meva sang, encara que fos fill del meu germà.

Ell era la raó de viure de la Marina.

Ben bé que ho sabia.

No em calien paraules.

Ho veia.

Sort, perquè ella va romandre amb nosaltres gràcies al teu pare, i jo vaig gaudir-ne sent feliç.

Vaig lluitar amb aquests sentiments. 

Aquesta lluita en silenci, no creguis, quan la vius és desesperant.

Em calia raonar-ho. Pensar que amb ell ella era a casa nostra.

Sense ell no hagués estat.

Va haver un moment difícil, quan el teu pare va caure malalt. 

No ho pots entendre bé. La sanitat no era com ara.

Hi havia dificultats pels qui no s’ho podien pagar.

Sort dels recursos dels que mai ens han faltat.

Pagant Sant Pere canta. 

En aquella lluita per curar-se, vaig estimar al meu nebot i vaig ser jo qui va cercar tot el que calia per recuperar l’esperança. No podia soportar el dolor de la meva estimada. Ho vaig fer per ella.

Vàrem buscar el millor metge.

Nosaltres vivien al mas.

Vaig moure cel i terra per trobar el que el metge va prescriure. No era com ara. Calia comprar allà on es podia. Vaig anar a França. Sí, a França. Les farmàcies no tenien el que ens calia. No hi havia com ara, antibiòtics.

Es va curar, no només amb la química portada, també amb recursos ancestrals. 

D’aquests es va fe càrrec la dona de l’home que portava el control de tots els treballadors de la nostra masia.

Ell i la seva família sempre han estat els nostres masovers.

Ben pagats. Nosaltres respectem els seus drets. 

Recordaràs quan eres petita de com jugaves amb els petits dels nostres masovers, que com tu romanien durant l’estiu.

El meu pare, era d’un sec al tracte, però just. Respectuós amb tothom. Estimava a la seva manera. No era de donar abraçades ni petons. Tu el vas endolcir, en els últims anys de la seva vida. L’acaronaves sovint.

Pot ser no ho recordes. Eres molt petita. Ell era a una cadira de rodes perquè les seves cames no el sostenien, però seia a taula a la cadira que li calia. No es deixava ajudar. S’aixecava tot sol i seia. Mantenia el lloc que li corresponia com el cap de família. La teva mare a la seva dreta y l’avia a la esquerra. Y el teu cotxet entre mig, a prop seu. Eres la seva dèria.

Jo era a l’altre costat de taula. Una taula molt llarga, que em tenia allunyat.

Patia. Hagués volgut ser a prop de la Marina, però les regles són les regles. 

Això durant els mesos que el temps ho permetia.

Quan a la tardor començaven els canvis, tornaven a ciutat. 

Tenien  casa a Tarragona i Barcelona. Es clar que ja ho saps.

Era jo qui anava i tornava. Calia seguir els processos de la vinya.

Sempre hem produït un bon cava. Abans li deien xampan. Van ser els francesos que en ho van retreure, i aconseguiren que fessin aquest canvi de nominació.

Encara que en Quin, el masover gran, es feia càrrec de tot, jo solia anar.

Una part per obligació, altre per plaer. Ja t’he dit que aquells homes em feien sentir atret.

Mestres va viure el pare, tot anava com sempre, va ser quan va morir, que jo era l’hereu, com home, que vam fer canvis, perquè el teu pare va manifestar el seu desig de no seguir.

Les meves germanes no van rebre res.

Jo vaig repartir en parts iguals els diners, amb la conformitat de la teva mare, que va està d’acord.

Sort que encara no hi havia lleis com les d’ara.

Marina

El millor que et pot passar a la vida és no voler el que no està al teu abast.

Com ara que algú te estimi per sempre.

Això no era possible.

El teu pare era estimat per una mare, la teva àvia, que només tenia ulls per ell.

Van ser sentiments de odi en vers al petit que jo sentia part meva, perquè duia la meva sang, encara que fos fill del meu germà.

Ell era la raó de viure de la Marina.

Ben bé que ho sabia.

No em calien paraules.

Ho veia.

Sort, perquè ella va romandre amb nosaltres gràcies al teu pare, i jo vaig gaudir-ne sent feliç.

Vaig lluitar amb aquests sentiments. 

Aquesta lluita en silenci, no creguis, quan la vius és desesperant.

Em calia raonar-ho. Pensar que amb ell ella era a casa nostra.

Sense ell no hagués estat.

Va haver un moment difícil, quan el teu pare va caure malalt. 

No ho pots entendre bé. La sanitat no era com ara.

Hi havia dificultats pels qui no s’ho podien pagar.

Sort dels recursos dels que mai ens han faltat.

Pagant Sant Pere canta. 

En aquella lluita per curar-se, vaig estimar al meu nebot i vaig ser jo qui va cercar tot el que calia per recuperar l’esperança. No podia soportar el dolor de la meva estimada. Ho vaig fer per ella.

Vàrem buscar el millor metge.

Nosaltres vivien al mas.

Vaig moure cel i terra per trobar el que el metge va prescriure. No era com ara. Calia comprar allà on es podia. Vaig anar a França. Sí, a França. Les farmàcies no tenien el que ens calia. No hi havia com ara, antibiòtics.

Es va curar, no només amb la química portada, també amb recursos ancestrals. 

D’aquests es va fe càrrec la dona de l’home que portava el control de tots els treballadors de la nostra masia.

Ell i la seva família sempre han estat els nostres masovers.

Ben pagats. Nosaltres respectem els seus drets. 

Recordaràs quan eres petita de com jugaves amb els petits dels nostres masovers, que com tu romanien durant l’estiu.

El meu pare, era d’un sec al tracte, però just. Respectuós amb tothom. Estimava a la seva manera. No era de donar abraçades ni petons. Tu el vas endolcir, en els últims anys de la seva vida. L’acaronaves sovint.

Pot ser no ho recordes. Eres molt petita. Ell era a una cadira de rodes perquè les seves cames no el sostenien, però seia a taula a la cadira que li calia. No es deixava ajudar. S’aixecava tot sol i seia. Mantenia el lloc que li corresponia com el cap de família. La teva mare a la seva dreta y l’avia a la esquerra. Y el teu cotxet entre mig, a prop seu. Eres la seva dèria.

Jo era a l’altre costat de taula. Una taula molt llarga, que em tenia allunyat.

Patia. Hagués volgut ser a prop de la Marina, però les regles són les regles. 

Això durant els mesos que el temps ho permetia.

Quan a la tardor començaven els canvis, tornaven a ciutat. 

Tenien  casa a Tarragona i Barcelona. Es clar que ja ho saps.

Era jo qui anava i tornava. Calia seguir els processos de la vinya.

Sempre hem produït un bon cava. Abans li deien xampan. Van ser els francesos que en ho van retreure, i aconseguiren que fessin aquest canvi de nominació.

Encara que en Quin, el masover gran, es feia càrrec de tot, jo solia anar.

Una part per obligació, altre per plaer. Ja t’he dit que aquells homes em feien sentir atret.

Mestres va viure el pare, tot anava com sempre, va ser quan va morir, que jo era l’hereu, com home, que vam fer canvis, perquè el teu pare va manifestar el seu desig de no seguir.

Les meves germanes no van rebre res.

Jo vaig repartir en parts iguals els diners, amb la conformitat de la teva mare, que va està d’acord.

Sort que encara no hi havia lleis com les d’ara.

Marina

Podries creure que desfermen del meu germà com ho vaig fer em converteix en un ésser deplorable. Hauries de saber qui era el teu avi.

Em costa recordar-ho, perquè em fa mal.

Ell no era home per la meva estimada. No era capaç de tractar una dona com ella.

Era un impresentable.

Les nostres habitacions eren a tocar una amb l’altre.

Temps enrere, abans de que ens les asignesin ja havien estat amb els mateixos llits i mobles. Darrere del mirall de la calaixera de roure hi havia el mateix a l’altre costat.

Diràs que pot ser, quan els teus avis es van casar es van fer canvis. Cert. El mobles que et dic ja no coincidien. Va ser la primera nit a casa, després que van tornar d’un curt viatge de noces que em vaig adonar dels canvis. Sentí veus amb claretat. Pensava que pot ser era com sempre, perquè abans el meu germà no havia tingut amb qui parlar.

Plors a mitja nit. Sí. Plors.

Ella plorava totes les nits.

Inclús quan la seva panxa era prominent.

Quan de bon matí ens creuaven ella baixava la mirada.

Desconcertat, volia fer quelcom per alliberar-la.

Després, quan va quedar vídua, va començar a aixecar el cap.

El pare, el teu besavi, va proposar-li que es cases amb mi. Ella no ho va rebutjar, vaig ser jo que no ha vaig aceptar.

Com em podia casar amb qui sempre he idealitzat.

Vaig proposar cuidar-le com un germà.

Crec que va ser el moment en que em va tornar a mirar com el dia que ens vàrem conèixer.

Creuries que parlàvem, però no més del que cal per una convivència amb educació. Mai ens van fer confidències. No puc dir de la Marina res més que el que la resta podrien recordar.

Marina

Des que ja no tenim terres ni conreus, comença a no tenir sentit viure a la masia. Pot ser m’hauria de traslladar per sempre a un dels nostres domicilis a ciutat.

Pot ser li diré a la gran, quan sigui ella que em porti els àpats del dia.

Imagino que li agradarà tornar a ciutat.

El que no sàvia era que aviat li plantejarien la posibilitat.

Tenien sucoses ofertes.

No li ho havien dit, per no tresbalsar-lo.

Com que era gran i rumania sempre als seus espais, el de dormir i el despatx que eren junts, creien que si negaria. 

Calia la seva aprobació. Era la amo de tot, mentres visqués, i no semblava pugues aceptar viure a ciutat, i menys a un centre als que les persones grans esperaven el seu final.

No ho havien parlat mai. Fins aquell moment, els grans eren a casa, atesos pels joves de la família, amb el servei que tenia cura de la neteja i la cuina.

No hi havia mancances econòmiques, però el fet de haver de ser presents, començava a cansar.

La petita havia de viure a ciutat. Calia tenir present la seva escolarització. 

Seria tot més fàcil per tots si es pugues convèncer al padrí d’anar a una residència.

Marina

Sóc l’últim. Ningú darrere meu. Entre el teu avi i jo va haver les noies i els no nascuts desaprofitats.

La mare va quedar al llit. No em va alletar. La dona dels masovers em va fer de mare. El segón fill que ella va parir, en Pepito és el meu germà de llet.

Jo era amb ells quasi sempre. Més bé ells eren amb mi. Ells van fer venir a les nostres estancies del mas. Ens van separar, fent-l’ós tornar al seu espai de servidumbre, quan vaig fer cinc anys. Llavors la mare ja era morta. Jo em vaig sentir desolat. En treien la que sentia com a mare, del meu costat.

Moltes vegades sortia de la meva habitació i dormia al terra darrera la seva porta tancada per dins. Com ella despertava abans que ningú em portava al meu llit.

El meu company de jocs era amb mí durant el dia.

Ens van explorar íntimament, descobrint plaers i pell.

Pot ser va ser el primer a fer-me el que calia amagar als altres.

Savien que feien quelcom prohibit.

Quan teníem deu anys, a mí em van treure del mas, portant-me a ciutat. A Tarragona on em calia estudiar. Intern.

Tots eren nois.

Molt aviat vaig ser el preferit dels mestres que m’havien d’educar.

Vaig ser la seva joguina. 

Inclús em feien vestir roba de noia i em pintaven els llavis amb un vermell descarat.

M’anyorava dels meus, però em vaig deixar estimar.

No tot era dolç. Alguna vegada m’havien fet plorar. Vaig aprendre de’lls. Com eren i que volien.

A les vacances tornava a casa. Estava aviciat. Amb el meu germà de llet ens van allunyar. Més bé va ser ell, que evitava la meva proximitat. També la seva mare.

En aquella solitud vaig començar a buscar qui m’estimes.

Va ser quan la Marina va arribar al seu casament amb el meu germà gran, que la vaig trobar.

El meu germà i jo, encara que germans no tenien proximitat.

Inclús, crec que ell, les meves germanes i el pare em consideraven responsable de la pèrdua de la mare. I en realitat ho era, encara que sense intencionalitat.

Les germanes van anant marxant del mas, amb les seves dots i prou, conforme s’anaven casant.

Quedava jo. Ningú deia que em calgués marxar.

Quan ja no vaig haver de estudiar, em vaig anant fent càrrec de les responsabilitats familiars. El pare, amb bon criteri em va anant donant responsabilitats. El teu avi no tenia capacitats per segons quins negocis. Ell era més de fer treballar amb un caràcter agre.

Jo amb amabilitat.

Quan el vaig treure del mig, tot va anar a millor. La teva àvia va millorar. Després dels dies marcats pel dol, ella va tornar a ser la de abans.

No ho saps, to explico. Quan hi ha un mort a casa es cobreixen els miralls amb llençols negres, tintats els blancs, i tots de negre, encara que fossin petits com jo, quan va morir la meva mare. Quan el meu germà, també.

Però, la meva cunyada es va treure el negre passat un any. Massa aviat. Tothom la va criticar. Al seu dol li pertocava tapar-se el cap amb un vel negre.

Encara i així, estava preciosa.

Els seus ulls no amagaven que s’havia alliberat. Jo la havia lliurat del monstre.

Es dur dir-te que l’home pel qual ets a la vida ho era, però no t’ho vull amagar.

El meu pare no era un tirà. No sé d’on li sortia tractar a cops als treballadors i maltractar la nina dels meus ulls.

Sort que el teu pare és com el meu. Un home just i tolerant.

Dic tolerant, perquè a mí mai m’ha negat. Ben al contrari. Sempre m’ha fet sentir estimat.

Jo crec que qui te algo del meu germà és la teva germana, encara que ho vol amagar. Sent dona sap molt bé que no li afavorirà.

Per això, quan ella ve a portar-me el que em cal, li tinc respecte. No em refiu. Algún dia em pot enverinar. Però a ella no li deixarè res. Ets tu el meu bé més preciat.