Cada matí, després d’obrir els ulls, sempre a las deu del matí, s’asseia al llit tocant el terra amb peus nus, estirant el braços en totes les direccions possibles i movent el cos i girant el cap, aixecant-se.
La petita era l’encarregada d’obrir pas a la llum del nou dia.
_Tiet ja és hora.
Anunciava la Marina mentres deixava a la tauleta de nit les pastilles i un got d’aigua.
_Gracies, bonica. Quina hora és?
Encara que ho sabés.
Ell vivia amb els familiars sense sortir mai de la seva habitació. Era la petita qui es feia càrrec, durant el dia d’atendre les seves necessitats.
Havien habilitat la millor habitació de la casa. On tenia tot el que li calia.
La Marina havia deixat a taula una safata amb el que sempre prenia al de matí. Un cafè amb llet i dos llesques de pà torrat amb mantega. Una poma i una taronja.
_Tiet, vols alguna cosa més.
_No, gràcies. No necessito res més. I ara, marxa que tinc feina.
La feina era escriure. Cada dia, després de fer les rutines matinals i mirar des de la finestra orientada a un hotitzó llunyà.
Encara que el Llorenç era el seu padrí, ella li deia tiet perquè així ho sentia dir a la resta.
Només, quan algú de fora li preguntaven per l’home, ella responia dient que el seu padrí estava fort i content. A casa li havien dit que la gent volia tafanejar, i que sempre calia tallar la conversa, donant respostes com aquella. Dir només bé no portaria en lloc.
Ell romandria fent anotacions a un petit ordinador, dels d’abans.
Ella no deia mai res del que el seu tiet feia tots els dies.
Els dies d’escola, el dinar ho portava la germana gran, que ja tenia fills i marit, però al Llorenç li agradava veure els ulls blaus de la Marina i rondinava sempre.
