De vegades esclata un record. Un flaire intern ho fa tornar al cos.
Aquella pell que tocava amb dits primerencs, sentint-la per primer cop.
Mai més, encara que eren amants.
Mai més.
Res com la primera vegada ensumant i testant amb un desig precipitat.
I no el vaig estimar. El vaig desitjat.
El meu cos ho va desitjar.
Tant, que em costava allunyar-me.
Portava el seu flaire al nas.
Tot va acabar.
Un bon dia, el meu cos va girar cap altra pell.
Mai va ser igual.
La Marina
Aquella menuda li tenia el cor robat.
Era com la dona que sempre havia estimat. La mare del pare de la nena, amb els mateixos ulls blaus, que sempre li feien tornar a un temps on no va saber dir els seus sentiments.
El padrí Llorenç era el segón. Els matrimonis eren concertats.
Quan la Marina, àvia de la petita, va arribar, ja estava tancat el compromís amb el seu germà.
Va ser un cop al cor. Quan la va mirar per primer cop.
Aquella dona li va arribar on cap altre mai podria arribar.
Ella, si ho sàvia, ho va amagar.
Sempre ho va tractar com un germà.
En aquell temps els sentiments no es solien manifestar.
El germà gran, l’hereu, havia de casar i tenir fills.
Només van tenir un.
Ningú sàvia perquè.
I d’aquell va néixer la petita, quan la germana gran ja estava compromesa amb qui després d’uns mesos es va casar.
La Núria era la pubilla.
Com que el padrí va romandre solter, vivia a la casa familiar.
Va respectar i guardat silenci, però ho volia deixar escrit.
Com que ningú tocava res que fos seu, com ara l’ordinador, es sentia segur.
Quan la Marina va marxar, el primer que va fer va ser obrir aquell programa on anava escrivint.
Ells escrits eren cartes adreçades a la petita.
A ella li confessava tot el que havia amagat.
Era gran, i temia no tenir temps per concloure tot el que li volia explicar.
Havia fet arribar a un notari les últimes voluntats. Feia a la petita hereva universal. La clau d’accés als seus arxius també.
Cada matí, després d’obrir els ulls, sempre a las deu del matí, s’asseia al llit tocant el terra amb peus nus, estirant el braços en totes les direccions possibles i movent el cos i girant el cap, aixecant-se.
La petita era l’encarregada d’obrir pas a la llum del nou dia.
_Tiet ja és hora.
Anunciava la Marina mentres deixava a la tauleta de nit les pastilles i un got d’aigua.
_Gracies, bonica. Quina hora és?
Encara que ho sabés.
Ell vivia amb els familiars sense sortir mai de la seva habitació. Era la petita qui es feia càrrec, durant el dia d’atendre les seves necessitats.
Havien habilitat la millor habitació de la casa. On tenia tot el que li calia.
La Marina havia deixat a taula una safata amb el que sempre prenia al de matí. Un cafè amb llet i dos llesques de pà torrat amb mantega. Una poma i una taronja.
_Tiet, vols alguna cosa més.
_No, gràcies. No necessito res més. I ara, marxa que tinc feina.
La feina era escriure. Cada dia, després de fer les rutines matinals i mirar des de la finestra orientada a un hotitzó llunyà.
Encara que el Llorenç era el seu padrí, ella li deia tiet perquè així ho sentia dir a la resta.
Només, quan algú de fora li preguntaven per l’home, ella responia dient que el seu padrí estava fort i content. A casa li havien dit que la gent volia tafanejar, i que sempre calia tallar la conversa, donant respostes com aquella. Dir només bé no portaria en lloc.
Ell romandria fent anotacions a un petit ordinador, dels d’abans.
Ella no deia mai res del que el seu tiet feia tots els dies.
Els dies d’escola, el dinar ho portava la germana gran, que ja tenia fills i marit, però al Llorenç li agradava veure els ulls blaus de la Marina i rondinava sempre.
